la_meva_altra_Jo
De vegades ens sentim sols, a la nostra ciutat, per molt acompanyats que estem. De vegades ens sentim com un nino trencat, però sempre apareix una espurna d'esperança. Si ens hi esforcem.
Aquestes són les columnes que publico al rotatiu setmanal 'L'Independent de Sant Adrià'
Que us agradin!
L'independent
Web de L'Independent de Sant Adrià |
blogs de periodistes
Àlex |
Juanjo |
Myriam |
Noemí |
Oriol |
Roig |
arxiu_de_columnes
de febrer 2007
de març 2007
de maig 2007
de setembre 2007
de febrer 2008
de març 2008
d’abril 2008
de juliol 2008
de gener 2009
de setembre 2009
de desembre 2009
crèdits
blogger
blogskins
brushes:
x
lyrics: big city life by mattafix
#id10tdoc;
@ruth gumbau
dijous, 31 de maig del 2007
Just quan t’emprenyes amb el món i et sents petiteta i et sembla que tot costa moooooolt que acabi sortint bé… acabes trobant unes personetes que et fan la vida més fàcil. El bo de tot això és que ni se n’assabenten de tot el bé que et fan. I el millor, que els últims dies m’he trobat unes quantes d’aquestes persones.
L’altre dia haviem d’anar a votar. El que és un dret fonamental, a casa meva és una odissea. És el que passa quan tens un pare en cadira de rodes que viu a un edifici sense ascensor. Per sort, el dret a vot està garantit fins i tot a les persones amb mobilitat reduïda i va ser un gran consol que se’ns facilités un servei d’ajuda perquè mon pare pogués votar. Gràcies als 3 nois voluntaris de protecció civil que, no només el van baixar a coll-i-be 2 pisos, sinó que, a més, li van regalar un somriure.
I gràcies a un grup de senyores amb qui he compartit dos matins a la setmana durant els últims 6 mesos a la piscina del marina besòs. Amb les més joves em porto uns 20 anys i amb les més grans, m’atreveixo a dir que 35 llargs. Són cridaneres i gamberres com elles soles però un exemple a seguir: de com fer-se gran i seguir-se sentint útil i seguir amb ganes de riure, de riure molt perquè posen en forma el seu cos. I que consti, que algun cop, em costava seguir-los el ritme, que estan fetes unes cries, sí senyor.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
1:00
dilluns, 21 de maig del 2007
La S. i l’U. Volen ser pares. No encara. Però passen els 30 i pensen a tenir fills d’aquí no massa. L’U. té molt bona feina. I la S. déu n’hi do, però l’altre dia va fer una entrevista per un lloc encara millor on seria una gran executiva.
El senyor Z. de l’Empresa R. li va dir que estaven a punt de contractar-la. Que els agradava molt. Que treballaria moltíssim –cap problema per la S- però cobraria molt i estaria a una empresa que té molt de prestigi. Però que s’esperés almenys 6 mesos a quedar-se embarassada.
Ai!
L’últim que hauria volgut la S. fóra entrar a treballar a un lloc com R. i en ple procés d’adaptació, haver d’aturar-ho tot per un bebè. Però això ja ho pensava ella sense que el senyor Z. li ho digués.
Però el que per al senyor Z. semblava un consell, per ella va ser una mena de “aquest caprici que teniu de vegades les dones de ser mares... frena’l uns mesos eh, que estem a punt de contractar-te i som R., no qualsevol”.
I això li va fer pensar que potser Z. no era el seu cap ideal. I potser R. no és l’empresa que ella es pensava. I potser ni tan sols la contracten. Però té molt clar que Ella sap quan s’ha de quedar embarassada. I que no serà per caprici. I que per difícil que sembli –i ho és- les dones treballadores del segle 21 són mares responsables. Igual que segur que ho va ser en el seu dia la mare del senyor Z. Encara que ell no li doni importància
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
0:59
