dimecres, 23 de desembre del 2009
S’acosta el Nadal i, per tant, el moment de fer un reset. De tornar a començar de nou. D’oblidar el que ens ha passat els últims 12 mesos i encetar el 2010 amb la il·lusió que el nou any ens portarà tots els nostres desitjos.
I, com sempre per aquestes dates, toca fer resums. Veure quines són les coses que ens han fet ballar el cap. Pel que fa les notícies, n’hi ha tres que ens han tret la son (o ens l’han produït per avorriment a còpia de repetir-les tant). Sens dubte són la crisi econòmica, la Grip A i el Barça.
De l’equip de Guardiola poca cosa queda per dir. Un triplet fantàstic, un joc de somni, nanos del planter i la joia i la xerinola al camp com feia temps que no es veia.
De la crisi econòmica... que ens hem d’apretar el cinturó, que els que tenim feina no podem queixar-nos massa o, si més no, fer-ho amb la boca petita, i que no hem de tornar a comprar pisos que no podrem pagar ni en 3 vides. De tot se n’aprèn.
De la grip A, la grip nova, la grip porcina... com li volgueu dir... tota aquella por se n’ha anat en orris. Tots coneixem a aquestes alçades algú que l’ha passada i no ha resultat ser tan terrible.
I sabeu què? Que el 2010 penso seguir gaudint d’un dels meus moments preferits. A casa, que no es gasta, veient el Barça i lliure de virus.
Bon any nou!
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
19:49
dimecres, 16 de setembre del 2009
Sarkozy és com Superman. Ara tʼintenta solucionar una crisi, ara li troba un seient a Zapatero al G20... i a sobre es lliga la noia més maca, la més alta i la que canta més bé.
És difícil -sent tan perfecte- que no et creguis el rei del mambo i capaç de solucionar tots els problemes del teu país. Dubto que la pirateria informàtica sigui el problema més gran que té França actualment, però aquesta setmana el seu consell de Ministres ha aprovat una llei segons la qual es podrà tallar la connexió a internet a aquells que es baixin pel·lícules o música pels programes dʼintercanvi dʼarxius -els coneguts com a P2P. Els internatutes rebran 2 avisos i al tercer, els deixaran sense internet, però lʼhauran de seguir pagant. El càstic, just o no, sʼaplica un cop sʼha comès la falta. No com a Espanya.
Recordeu la pel·lícula de Tom Cruise ʻMinority Reportʼ? Era un policia capaç de descobrir els delictes abans que passessin, i això li permetia detenir els culpables abans que en realitat ho fossin.
Això és el que fa la SGAE amb nosaltres. Ens tracta de criminals i ens jutja sense conèixeʼns. LA Societat General dʼAutors i Editors ens cobra un canòn per llapis usb, impressores, dvdʼs, etc, independentment que el que imprimim siguin aquestes columnes, o els deures dels nosrtres fills. Ara demana diners als pobles de Fuenteovejuna i Zalamea perquè els seus ciutadans representen les obres de Lope de Vega i Calderón. I és clar, es veu que aquests dos escriptors es deuen haver queixat...
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
19:29
divendres, 23 de gener del 2009
Estem carregats de tonteries. Cada cop ho veig més clar. I gran part d’això ve de arran de l’odiosa cultura del «políticament incorrecte». Ens ha fet esdevenir rídículs en moltes situacions.
Segur que recordeu el “miembra” de la Ministra Bibiana Aído. Probablement va ser tan sols un descuit de la titular d’Igualtat, que tan capficada a no ser políticament incorrecta, va decidir que dir “todos los miembros” no era adient per referir-se també a senyores.
Doncs no. El llenguatge no funciona així. Des de sempre, dir “ells” significa ells i elles igual que “vosaltres” no té gènere i pot designar persones de sexe masculí o femení.
Llegeixo avui al lloc web de l’Ajuntament de Barcelona que la Pirena d’ha presentat a la ciutat comtal. I els barcelonins i les barcelonines han pogut veure els trineus i els gossos. M’encén aquest nou costum. Algú es pensa que ser feminista passa per inventar-se noves regles lèxiques? Algú es pensa que m’ofendré perquè diguin “els barcelonins” per referir-se a mi, que sóc dona? M’ofenen unes altres coses: la diferència salarial entre homes i dones, per exemple, però no aquest nou costum. Fins aviat, lectors (i us incloc a les dones, òbviament).
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
12:17
divendres, 25 de juliol del 2008
Nova York, Vietnam, Tailàndia, República Dominicana… aquests són alguns dels destins estrella aquestes vacances. Cap novetat. La meva sorpresa arriba aquí: fa poc una familiar meva va estar a la República Dominicana. Normalment no li atrauria una d’aquestes estades de polsereta: un munt d’hores estirada a una hamaca, en bikini, ara un gelat, ara un còctel, i cap més activitat. Però l’estrès acumulat a la feina li va fer repensar-se aquesta opció i així ho va fer.Quan va arribar a l’hotel que havia reservat per internet es va trobar amb una cosa en què no s’hi havia fixat. Resulta que l’hotel no admetia nens. L’edat mínima era de 16 anys per poder allotjar-s’hi. A ella no l’afectava, perquè viatjava amb la seva parella. “Bé, més tranquils estarem”, van pensar. I aquella setmana no va haver ningú que els esquitxés d’aigua ni que els llencés una pilota.Realment aquesta exclusió infantil pot ser una bona idea per gent que no tingui ganes de veure nens, però llavors se m’acudeixen més idees d’hotels que podrien muntar. Podrien fer hotels que no deixin entrar la gent que cridi. No suporto els crits. I ja posats, i seria molt més d’agrair, jo faria hotels on no es deixi entrar als que no utilitzen desodorant. I als que es pugen els mocs ostentosament.Com si la mala educació hagués de ser una cosa només dels nens.Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
9:22
divendres, 11 d’abril del 2008
Li agradava el vestit negre que m’havia comprat fa uns dies. Poc ens pensàvem que aquest vestit seria el que em posaria per anar al seu funeral només 3 setmanes després. Avui, quan escric aquestes línies fa tot just dues setmanes que ens va deixar.
Era en Josep Gumbau, adrianenc orgullós i exdirector del Mercat. Va néixer al barri de Sant Joan Baptista, al davant d’on ara hi ha el búnker de l’avinguda de la platja i els seus últims anys els va passar al Sant Adrià Nord, al costat de l’Ateneu.
Seria incapaç de recordar totes les coses que em va ensenyar: em va ensenyar a estrènyer la mà amb força, a ser honesta, em va ensenyar a redactar, que m’agradessin les tecnologies, a ser molt perfeccionista en tot... Un dia em va dir que havia de mirar de ser la millor, fos periodista o fornera, però m’havia d’esforçar a ser la millor. Tampoc no li feia por ser políticament incorrecte: em deia que l’important no era participar. L’important és guanyar o, si més no, intentar-ho amb totes les teves forces.
Gràcies a les desenes de persones que ens vau acompanyar en el seu adéu. Mig Sant Adrià hi era! Sense drames, només amb bones paraules cap a ell. Se les mereixia.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
21:05
diumenge, 30 de març del 2008
Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament. Dissabte al matí, vaig tard. Fem una calçotada casolana amb els amics. Ens repartim les feines. Jo faig la salsa. Ha corregut el rumor que la faig bona. Però vaig tard. Acabo d’escalivar els alls, el pebrot i els tomàquets. Els afegeixo a la batedora amb la nyora, ametlles, avellanes, pà torrat, oli, sal i vinagre. Nivell 6 de batedora. El màxim. Per Déu, que vagi ràpid, que encara m’he de vestir. Aparto un segon la vista de la batedora i quan hi torno, ai las!, hi ha gotes del romesco a la cafetera, al microones, i a la nevera. Per sort el gruix de la salsa continua dintre de la batedora que -en quin gran moment- acaba de morir.
Afortunadament, tinc una botiga d’electrodomèstics just a sota de casa meva. Em poso l’abric, em mig pentino i baixo corrent a comprar-ne una de nova. M’ho prenc amb una miiiiica de calma i decideixo adquirir una de bona, una que em duri una mica més que l’anterior, si més no. Agafo una dependenta i li demano que m’aconselli, no em fa res gastar una mica més si sé que el nou estri no em deixarà tirada! La noia és molt correcta. M’explica quina és la més cara, la més barata i me’n destaca una que diu que és la millor en la relació qualitat-preu. Com que la marca m’és familiar, li faig cas i la compro.
Pago. Mentro espero el tiquet ve un company seu i comencen a fer bromes. Sobre el fet que ell va a missa cada diumenge. I acte seguit, en un volum una mica més que elevat, li diu davant meu que en realitat és un coi de feixista per anar cada diumenge a l’església. Agafo el tiquet atònita. A banda de la simplicitat del sil·logisme “vas a missa= ets un fatxa”, què hauria passat si jo arribo a ser una fervent catòlica? Em van donar ganes de dir-li que havia d’anar amb compte, que les coses no es feien ni es deien així, ni menys encara davant d’una clienta. Però no tenia temps. Havia de fer la salsa dels calçots!
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
21:03
diumenge, 23 de març del 2008
Stanley Milgram va elaborar als anys 60 a teoria dels sis graus de separació, segons la qual, qualsevol persona està, com a màxim, a sis graus -o apretades de mans- de qualsevol altra persona del món, ja sigui la Reina d’Anglaterra, George Clooney, un pastor gallec o un ramader del Senegal. Òbviament la teoria és absolutament indemostrable, però de vegades les casualitats són absolutament sorprenents. Quatre en vint-i-quatre hores, he tingut.
Divendres al migdia. Resulta que la meravellosa veïna, A, que s’ha instal·lat al costat de casa dels meus pares i que acaba de tenir una nena preciosa per la qual la meva mare està “coladeta” és la cosina de la que va ser la meva millor amiga de la infantesa, S. A la nit sopo a casa d’una companya de feina, C, amb tot el departament. Abans de marxar, li pregunto al xicot d’aquesta noia, R, on treballa i veig que és company de feina de la meva tieta. Dissabte matí m’escriu un amic, A.P. (que també és amic de C) per dir-me que la seva mare havia anat a comprar el vestit pel casament del seu fill (A.P.) i havia anat just a la botiga de la meva mare, I. A la tarda, de calçotada, un dels amics de la meva parella, S.D. ens sorprèn dient-nos que és amic del germà d’un dels nostres millors amics A.T. i que coneix el nostre amic i germà de l’anterior, J.T. (que també és amic d’A.P, per cert).
Petites mostres que la teoria dels 6 graus no va tan desencaminada.
Una amiga meva va conèixer en Damon Albarn, cantant de Blur. Això significa que jo estic a dos graus d’ell i els que em coneixeu, a tres. I les mares dels que em coneixeu, a quatre. I així successivament. Això si és que no coneixeu la meva amiga, que llavors, estareu a menys graus.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
21:02
divendres, 29 de febrer del 2008
No perdre el temps amb tonteries ni amb persones tontes, acceptar els bons consells, estalviar més, ser més pacient, trucar més en comptes de tants e-mails, enrecordar-me de fer la travessa (si no, no em pot tocar!!), desenganxar-me dels sms, de la tecnologia en general, actualitzar el meu blog més sovint, escriure en aquest diari més sovint, no obsessionar-me amb la feina, no obsessionar-me si no arribo a tot, seguir anant al gimnàs, ser menys perfeccionista i més tolerant, acceptar que els altres no sempre actuaran com jo esperaria que ho fessin, calmar-me, calmar-me, calmar-me...
Un cop ha passat la voràgine de festes de Nadal, dos mesos després és el moment ideal per fer recompte de tot el que va passar l’any anterior i fer una llista assenyada dels propòsits de l’any que tot just ha començat. Com els Oscar, t’ha de donar temps a reflexionar i poder fer, així, una valoració no objectiva, però sí allunyada. Amb la distància suficient.
Com no tinc grans fites com podrien ser deixar de fumar, o de beure, ni m’he d’aprimar una gran quantitat de quilos, em passen pel cap una vintena de coses que podria fer per millorar la meva vida i complir amb totes les meves responsabilitats però sense estrès. En anglès, aquests propòsits d’any nou són les “new year resolutions”, un concepte, però, que si traduïm literalment, no significa “propòsit”, sinó “determinació” o “decisió”. I la diferència és abismal entre un propòsit (trobo que hauria de fer això) i una determinació (estic convençuda que he de fer i -què coi- és clar que faré això). Aquest 2008, no em proposaré coses, tinc la determinació de fer-les.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
12:46
dilluns, 10 de setembre del 2007
David Beckham, Thierry Henry i Wayne Rooney. Què tenen en comú a banda de ser tres futbolistes famosos? Doncs que els tres eren objectius de la xarxa terrorista d’Al Qaeda. La raó (si és que pot haver una raó?) Doncs la suposada mala influència que aquests 3 cracks del futbol exerceixen sobre els joves musulmans.
A banda de ser del tot menyspreable l’elaboració de llistes terroristes, anem a una altra qüestió. Suposant que Becks, el Blaugrana Henry o Rooney “distraguessin” els joves musulmans de les seves obligacions, són ells 3 culpables? No tindrien cap mena de responsabilitat en absolut aquests nois de moral musulmana “distreta”? És a dir, fins a quin punt es pot culpar algú altre de les nostres accions o omissions?
Molts prefereixen fer el que els dictin els professors, pares, marits o fins i tot governants, abans que prendre una decisió per ells mateixos. Per què renunciar a la llibertat quan ens omplim la boca de l’important que és gaudir-ne? Per por. Por a escollir, por a equivocar-nos, por a la responsabilitat. Jean Paul Sartre va parlar sobre aquesta por. Per al l’existencialista francès, la possessió de llibertat causa angoixa en l’home. Però aquesta s’ha de superar i començar a fer eleccions. Eleccions que ens portaran pel bon o pel mal camí i que exigeixen un compromís. Sartre deia que quan ens adonàvem del caràcter absurd que té l’existència, apareixia la nàusea. La mateixa nàusea que sentim quan llegim una llista terrorista.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
20:59
dimarts, 4 de setembre del 2007
Sempre he comptat els anys de setembre a setembre enlloc de gener a desembre. Deu ser perquè sóc periodista esportiva. Els meus anys van des del començament de la lliga fins que s’acaba i torna a començar el xou.
“L’any” no ha pogut començar pitjor. Amb la mort d’Antonio Puerta hem omplert planes i planes dels diaris i minuts i minuts de televisió parlant d’ell. Una mort que va tenir la trista coincidència de coincidir amb la de l’escriptor Francisco Umbral. Puerta, però, va eclipsar tota l’actualitat informativa durant 3 dies.
Amb 22 anys, tot el que va fer aquest jove jugador en la seva vida professional, el va fer segurament més conegut per a tots nosaltres que tota l’obra sencera d’Umbral –per molt prolífica que fos. I això el feia més proper a nosaltres. Proximitat. El criteri periodístic número 1. L’altre criteri rei és tenir imatges d’un fet. De poc val una notícia si no tens una fotografia o unes imatges en vídeo per il·lustrar-la. I en aquest cas, la notícia era una bomba total: una mort en directe, amb milers de persones veient-ho a un estadi, milions més per televisió, i amb un actor que representava el seu paper en l’esport rei, el futbol. La mort de Puerta tenia tots els ingredients per esdevenir tota una bomba informativa. I em sembla força bé el tractament que n’han fet els mitjans. Dol excessiu? Potser sí, però –per un cop- sentit de debò.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
12:58
dijous, 31 de maig del 2007
Just quan t’emprenyes amb el món i et sents petiteta i et sembla que tot costa moooooolt que acabi sortint bé… acabes trobant unes personetes que et fan la vida més fàcil. El bo de tot això és que ni se n’assabenten de tot el bé que et fan. I el millor, que els últims dies m’he trobat unes quantes d’aquestes persones.
L’altre dia haviem d’anar a votar. El que és un dret fonamental, a casa meva és una odissea. És el que passa quan tens un pare en cadira de rodes que viu a un edifici sense ascensor. Per sort, el dret a vot està garantit fins i tot a les persones amb mobilitat reduïda i va ser un gran consol que se’ns facilités un servei d’ajuda perquè mon pare pogués votar. Gràcies als 3 nois voluntaris de protecció civil que, no només el van baixar a coll-i-be 2 pisos, sinó que, a més, li van regalar un somriure.
I gràcies a un grup de senyores amb qui he compartit dos matins a la setmana durant els últims 6 mesos a la piscina del marina besòs. Amb les més joves em porto uns 20 anys i amb les més grans, m’atreveixo a dir que 35 llargs. Són cridaneres i gamberres com elles soles però un exemple a seguir: de com fer-se gran i seguir-se sentint útil i seguir amb ganes de riure, de riure molt perquè posen en forma el seu cos. I que consti, que algun cop, em costava seguir-los el ritme, que estan fetes unes cries, sí senyor.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
1:00
dilluns, 21 de maig del 2007
La S. i l’U. Volen ser pares. No encara. Però passen els 30 i pensen a tenir fills d’aquí no massa. L’U. té molt bona feina. I la S. déu n’hi do, però l’altre dia va fer una entrevista per un lloc encara millor on seria una gran executiva.
El senyor Z. de l’Empresa R. li va dir que estaven a punt de contractar-la. Que els agradava molt. Que treballaria moltíssim –cap problema per la S- però cobraria molt i estaria a una empresa que té molt de prestigi. Però que s’esperés almenys 6 mesos a quedar-se embarassada.
Ai!
L’últim que hauria volgut la S. fóra entrar a treballar a un lloc com R. i en ple procés d’adaptació, haver d’aturar-ho tot per un bebè. Però això ja ho pensava ella sense que el senyor Z. li ho digués.
Però el que per al senyor Z. semblava un consell, per ella va ser una mena de “aquest caprici que teniu de vegades les dones de ser mares... frena’l uns mesos eh, que estem a punt de contractar-te i som R., no qualsevol”.
I això li va fer pensar que potser Z. no era el seu cap ideal. I potser R. no és l’empresa que ella es pensava. I potser ni tan sols la contracten. Però té molt clar que Ella sap quan s’ha de quedar embarassada. I que no serà per caprici. I que per difícil que sembli –i ho és- les dones treballadores del segle 21 són mares responsables. Igual que segur que ho va ser en el seu dia la mare del senyor Z. Encara que ell no li doni importància
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
0:59
dimecres, 7 de març del 2007
Dilluns: em llevo. Vaig a treballar, torno a casa, sopo, contesto emails de feina i a dormir. Dimarts: em llevo a les 7.30, vaig a la piscina, compro el regal d’aniversari a una amiga, vaig a treballar, torno a casa, escric al blog i a dormir. Dimecres: em llevo a les 9, vaig a depil·lar-me, a treballar, a l’Estadi Olímpic a veure un partit. Dijous: em llevo a les 7.30, vaig a la piscina, esmorzo mentre repasso emails, a treballar, faig acte de presència –curt- a la festa sorpresa de la germana del meu cunyat, corro cap al cine, a casa i dormir. Divendres: em llevo a les 7.45 per anar a l’oculista, faig un encàrrec i a la feina. I potser aniré a sopar. Dissabte: em llevo a les 8, vaig a la perruqueria i directa a un casament. Diumenge: temps de relax. 24 hores de no fer res. Quasi no m’ho crec.
I el millor de tot és que se’ns omple la boca de “és que tinc l’agenda plena, no tinc ni un moment per a mi”. I com més enfeinats estem, més moderns som i més important sembla la nostra vida. Però per dins ens preguntem en quin moment vam deixar de saber avorrir-nos, vam deixar de mirar el rellotge per veure caminar lentament les agulles i vam deixar de descansar. I sovint ens demanem què podem fer per tenir més temps lliure i desatepeir l’agenda. I per dedicar-lo a nosaltres. Que ens ho mereixem. Home ja!
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
0:37
dimecres, 7 de febrer del 2007
De petita em van explicar que les revolucions es fan des de fora (del poder) i les reformes, des de dintre. M’explico: quan un govern decideix modificar una llei, això és reformar. Mentre que quan és el poble qui aconsegueix modificar un text legal, a això se l’anomena revolució. Per què explico això? Doncs per les paraules de la tercera tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, Imma Mayol, en què es considerava una anti-sistema. Com es pot ser una anti-sistema participant en ell? Amb més raó has de creure en el sistema quan hi ets a dins, ja que és lamanera de fer canviar les coses. Perquè per definició això és una paradoxa.
No és que vulgui comparar la política amb els concursos de bellesa, però les paraules d’Imma Mayol em recorden al que ha passat amb Miss Cantàbria. Resumint: noia moníssima es presenta a Miss Cantàbria però s’oblida d’un petit detall: explicar a l’organització que és mare d’un nen. Total, li donen el premi i quan els organitzadors s’assabenten que la noia té un fill, la destronen. Immoral? Masclista? Problament sí i sí. Però... se li hauria acudit rebutjar presentar-se a Miss a canvi de fer la bona obra social i antimasclista que ara abandera? -això hauria estat revolució-. Probablement no. I si no s’haguessin assabentat... hauria sortit ella espontàniament a dir “ah! Us he pillat! Ara feu-me fora si ho voleu”... –això hauria estat reforma-. Alguna cosa em diu que no.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
- this big city life;
0:31
