David Beckham, Thierry Henry i Wayne Rooney. Què tenen en comú a banda de ser tres futbolistes famosos? Doncs que els tres eren objectius de la xarxa terrorista d’Al Qaeda. La raó (si és que pot haver una raó?) Doncs la suposada mala influència que aquests 3 cracks del futbol exerceixen sobre els joves musulmans.
A banda de ser del tot menyspreable l’elaboració de llistes terroristes, anem a una altra qüestió. Suposant que Becks, el Blaugrana Henry o Rooney “distraguessin” els joves musulmans de les seves obligacions, són ells 3 culpables? No tindrien cap mena de responsabilitat en absolut aquests nois de moral musulmana “distreta”? És a dir, fins a quin punt es pot culpar algú altre de les nostres accions o omissions?
Molts prefereixen fer el que els dictin els professors, pares, marits o fins i tot governants, abans que prendre una decisió per ells mateixos. Per què renunciar a la llibertat quan ens omplim la boca de l’important que és gaudir-ne? Per por. Por a escollir, por a equivocar-nos, por a la responsabilitat. Jean Paul Sartre va parlar sobre aquesta por. Per al l’existencialista francès, la possessió de llibertat causa angoixa en l’home. Però aquesta s’ha de superar i començar a fer eleccions. Eleccions que ens portaran pel bon o pel mal camí i que exigeixen un compromís. Sartre deia que quan ens adonàvem del caràcter absurd que té l’existència, apareixia la nàusea. La mateixa nàusea que sentim quan llegim una llista terrorista.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià
Sempre he comptat els anys de setembre a setembre enlloc de gener a desembre. Deu ser perquè sóc periodista esportiva. Els meus anys van des del començament de la lliga fins que s’acaba i torna a començar el xou.
“L’any” no ha pogut començar pitjor. Amb la mort d’Antonio Puerta hem omplert planes i planes dels diaris i minuts i minuts de televisió parlant d’ell. Una mort que va tenir la trista coincidència de coincidir amb la de l’escriptor Francisco Umbral. Puerta, però, va eclipsar tota l’actualitat informativa durant 3 dies.
Amb 22 anys, tot el que va fer aquest jove jugador en la seva vida professional, el va fer segurament més conegut per a tots nosaltres que tota l’obra sencera d’Umbral –per molt prolífica que fos. I això el feia més proper a nosaltres. Proximitat. El criteri periodístic número 1. L’altre criteri rei és tenir imatges d’un fet. De poc val una notícia si no tens una fotografia o unes imatges en vídeo per il·lustrar-la. I en aquest cas, la notícia era una bomba total: una mort en directe, amb milers de persones veient-ho a un estadi, milions més per televisió, i amb un actor que representava el seu paper en l’esport rei, el futbol. La mort de Puerta tenia tots els ingredients per esdevenir tota una bomba informativa. I em sembla força bé el tractament que n’han fet els mitjans. Dol excessiu? Potser sí, però –per un cop- sentit de debò.
Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià