Just quan t’emprenyes amb el món i et sents petiteta i et sembla que tot costa moooooolt que acabi sortint bé… acabes trobant unes personetes que et fan la vida més fàcil. El bo de tot això és que ni se n’assabenten de tot el bé que et fan. I el millor, que els últims dies m’he trobat unes quantes d’aquestes persones.

L’altre dia haviem d’anar a votar. El que és un dret fonamental, a casa meva és una odissea. És el que passa quan tens un pare en cadira de rodes que viu a un edifici sense ascensor. Per sort, el dret a vot està garantit fins i tot a les persones amb mobilitat reduïda i va ser un gran consol que se’ns facilités un servei d’ajuda perquè mon pare pogués votar. Gràcies als 3 nois voluntaris de protecció civil que, no només el van baixar a coll-i-be 2 pisos, sinó que, a més, li van regalar un somriure.

I gràcies a un grup de senyores amb qui he compartit dos matins a la setmana durant els últims 6 mesos a la piscina del marina besòs. Amb les més joves em porto uns 20 anys i amb les més grans, m’atreveixo a dir que 35 llargs. Són cridaneres i gamberres com elles soles però un exemple a seguir: de com fer-se gran i seguir-se sentint útil i seguir amb ganes de riure, de riure molt perquè posen en forma el seu cos. I que consti, que algun cop, em costava seguir-los el ritme, que estan fetes unes cries, sí senyor.

Etiquetes de comentaris: L'Independent de Sant Adrià